l'antiquíssim que, des de Sant Pere del Puig, passant pel mas la Rovira de Puigmal, anava a Sant Joan de les Abadesses i Sant Pau de Segúries. L'aigua s'endugué una part d'aquest camí i el trànsit fou desviat per un terreny del Molí d'en Solà. Cinc anys més tard aquesta situació encara perdurava; per això Josep Gou, propietari de la finca, tancà el pas amb pedres i una cadena. Immediatament, els amos de la Rovira es queixaren a l'Ajuntament i van demanar la reparació d'aquell camí ral, ja que no podien passar-hi ni cavalleries ni carruatges, en perjudici de les traginades d'ells i altres persones. Uns altres aiguats greus foren els del mes de setembre dels anys 1962 i 1963. Per Sant Lluc de 1977 es produïren fortes pluges i cap a les deu de la nit d'aquell18 d'octubre es desbordaren les rieres de Riudaura, de Bianya i altres de la zona. S'enfonsà la part central del pont de Llocalou, amb la conseqüència de dos arcs i un pilar trencats, i va quedar tallada la carretera. A I' Hostal nou es desbordà la riera de Santa Margarida; les aigües s'endugueren les plantacions dels terrenys més propers i van descalçar els punts de suport del pont de can Quita. Al Capsacosta, diverses esllavissades trencaren el pas per la carretera. Pel que fa a nevades, destaca la del 22 de desembre de 1906, amb tres pams de neu en els llocs planers i una capa de cinc o sis pams a les muntanyes. El fred i el nou nevàs del dia 27 feren que la neu durés molts dies, de manera que hi hagué grans dificultats per al transport. Abundosa fou la nevassada del 24 i 25 de desembre de 1962 i la del 30 de gener de 1986, amb un pam de neu en les zones baixes i el doble, o més, a muntanya, especialment a la Cantina. Per unes hores quedaren aïllats Sant Salvador de Bianya i Sant Ponç d'Aulina, i la llarga tallada del corrent elèctric creà moltes situacions d'indefensió derivades de l'excessiva dependència en aquest tipus d'energia. Sobre calamarsades, la que descarregà a mitjan juny de 1903 a Sant Salvador de Bianya fou greu, "deixant l'anyada y lzortalissas, d'una bona part del poble completament perdudas ". Una altra, amb grans de més de 60 grams, caigué el 18 de juny de 1932 i el lloc més perjudicat fou, una vegada més, Sant Salvador de Bianya. Quant a calamitats, sobresurt la pesta negra de 1347, a la qual seguiren altres tretze epidèmies, fins al final del segle XV. En 1348 moriren dues terceres parts dels habitants del bisbat, segons un cronicó de la catedral de Girona, de manera que les terres de Bianya també es veieren poc o molt afectades per aquella situació. Basta recordar que, en 1356, el prior de Sant Joan les Fonts establí Guillem Codina, de Capsec, al mas Roquer, de la parròquia de Socarrats, ''per haver quedat sense persones que el conreuessin a causa de la mortaldat general de la pesta". Del còlera que, l'any 1854, causà un gran estrall a Olot, no hi ha informacions relacionades amb les terres de Bianya. En canvi, sí que tenim notícies del nou brot de còlera que s'estengué pels voltants d'Olot l'estiu de 1885. Un dels primers afectats fou el mendicant que, al principi d'agost, s'estigué quatre o cinc hores a la Canya i "a los dos dias se vió acometido de los vómitos, diarrea y ca/ambres sintomas todos de la terrible epidemia colérica". A la Canya, precisament, és on es detectà un dels principals focus epidèmics de la comarca. La malaltia no afectà Sant Salvador de Bianya; la mortalitat d'aquell estiu fou similar a la d'altres anys. Pel que fa a Capsec, consta que Tomàs Masdeu morí "de la epidemia colérica"; que Teresa Calvila finà a causa "de colera morbo" i que Llorenç Juanola sucumbí pel "colera asitítico". En aquell mes d'agost també es produí el traspàs, per còlera, d'Anna Castañe i Francesc Collell. Segons dades oficials, a Capsec es registraren durant l'agost un total de disset invasions o casos de persones afectades, però, curiosament, només es reconegué una sola mort. 29
la vall de bianya
To see the actual publication please follow the link above