10 S ego ns el filòleg Joan Coromines, el nom Llanars deriva del mot landar, grup o conjunt de landa, extensió de terra plana on creixen solament plantes silvestres. La transformació de landar en Llanars és fruit de l'evolució soferta per la primera forma fins arribar a la denominació actual. En la nostra llengua, les eles del llatí han donat pas a la lletra ella, tal com passa en els mots llop, que prové de lupus, llengua, de lingua, i lleó de leo. Tampoc no fuig d'aquesta normalitat derivatòria la pèrdua de la lletra de, ja que al grup nd final de paraula acostuma a eliminar-se-li la de, fet que succeeix en els topònims Girona per Gerunda, Blanes per Blanda i Vallfogona per Val/efecunda. Alhora, el canvi progressiu de Landars a Llanars es testifica documentalment. En documents dels anys 1 027, 1218,1247 i 1251, apareix la forma Landars, un cop sota la forma Landaris, mentre que els anys 1265, 1309 i 1379 ja hi ha el topònim Lanars. De la substitució de la primitiva ela per ella els documents no ens poden aclarir gaire res, ja que antigament ambdues s'usaven indistintament, sense atendre al so d'aquestes dues lletres. La mateixa teoria de la derivació fa que en català Llanars s'escrigui amb erra semifinal. Vista de la vall de Llanars des de la Roca de Pe tancà. Anys seixanta. Per explicar el topònim Llanars històricament, cal constatar que el nom Landar és la denominació més antiga que es coneix d'aquesta contrada, la qual ja està documentada als segles X i Xl. El nom Landars ens assenyala que aquest indret era gairebé desert; els garrigars no es conreaven, i això significa que no es practicava l'agricultura. El Pare Vil lanueva, a començament de la passada centúria, en parlar de la fundació del monestir de
Llanars
To see the actual publication please follow the link above