L'elegia de Jacint Verdaguer l.AJs dos campanars va ser guardonada a Perpinyà l'any 1886 per la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals i publicada a la Veu del Montserrat. Amb posterioritat la va incloure al volum Pàtria, i va aparèixer definitivament en forma d'epíleg a Canigó, obra èpica de gran significació nacionalista i religiosa, cabdal en la producció verdagueriana, que mossèn Cinto va dedicar als "catalans de França". Els emblemàtics campanars pirinencs de Boí, Eriii-Ia-vall i Taüll també han estat objecte d'atenció literària. Mossèn Antoni Navarro (1867-1936) és l'autor del poema Els tres campanars de la Vall de Boí recollit a Pla i muntanya. Antologia poètica (1994), i Pep Coll va escriure la narració Els tres campanars, inclosa a Muntanyes Maleïdes (1993). l.AJs dos campanars Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies, Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel, i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies aqueixes valls de salms i melodies, La terra d'àngels i de sants Lo cel? Doncs ¿què n'heufet, oh valls!, de L'asceteri, escola de l'amor de Jesucrist? ¿On és, oh soledat!, lo teu salteri? ¿On tos rengles de monjos, presbiteri, que, com un cos sens ànima, estàs trist? ¿D'Ursèolo a on és lo dormitori? ¿La ce/da abacial del gran Garí? ¿On és de Romualdo l 'oratori, Los pal·lis i retaules, l'or i evori que entretallà ha mil anys cisell diví? Los càntics i Les llums s'esmortuïren; La rosa s'esfullà com lo roser; los himnes sants en l'arpa s'adormiren, com verderoles que en llur niu moriren quan Lo bosc Les oia més a pler. Dels romànics altars no en queda rastre, del claustre bizantí no en queda res: caigueren les imatges d 'alabastre i s'apagà sa llàntia, com un astre que en Canigó 110 s'encendrà mai més. Com dos gegants d'una legió sagrada sols encara hi ha drets dos campanars: són los monjos darrers de l'encontrada, que ans de partir, per última vegada, contemplen l'enderroc de sos altars. Són dues formidables sentinelles que en Lo Conflent posà l'etemitat; semblen garrics los roures al peu d'elles; Les masies del pla semblen ovelles al peu de llur pastor agegantat. Una nit fosca al seu germà parlava lo de Cuixà: -Doncs ¿que has perdut La veu? Alguna hora a ton cant me desvetllava i ma veu a La teva entrelligava cada matí per beneir a Déu. - Campanes ja no tinc- Li responia lo f erreny campanar de Sant Martí- . Oh, qui pogués tornar-me-les un dia! Per tocar a morts pels monjos Les voldria; per tocar a morts pels monjos i per mi. Que tristos, ai, que tristos me deixaren! Tota una tarda los vegí plorar; set vegades per veure'm se giraren; jo aguaito fa cent anys per on baixaren: tu, que vius més avall, ¿no els veus tomar? -No! Pel camí de Codalet i Prada sols minaires obiro i llauradors;
Les Campanes
To see the actual publication please follow the link above