El poema de Pasqua

A partir de la festa de la Pasqua i de la visió personal, familiar, col·lectiva que n'ha extret Josep Tarrés, ha sorgit aquest poemari. I és a l'entorn de les manifestacions populars viscudes durant la Pasqua que Tarrés engrana una imatgeria de notable força evocadora, d'unes tradicions que avui ja són en bona part matèria per a antropòlegs. No estem, però, davant d'un exemple de misticisme poètic en estat pur: es tracta, més aviat, d'un retaule complex, fins i tot contradictori, que combina fins a extrems onírics -talment com un quadre de Hieronymus Bosch- tot allò sant, extravagant, simplíssim, intangible, misteriós o casolà de la manifestació externa del fet pasqual. Manaies, elements del paisatge gironí, personatges bíblics, ressons de la poesia popular, lirisme, dubte, elevació, intimisme... Constitueixen en aquests poemes un entramat per mig del qual ens assalta, de tant en tant, aquella emoció catàrtica que crèiem desada per sempre en la infantesa, en aquells temps en què -com certerament apunta Carles Vivó- "no ens feia vergonya portar un ciri".