Resum fet per Joan Serra

En Josep Johera Roca va ser masover durant molts anys del Mas Noguers de Torroella de Montgrí, seguint la tradició del seu pare. De fet ell no va ser mai masover de les terres, ja que es van vendre, sinó només de la casa. En l’actualitat té 61 anys, va néixer el dia 10 de setembre de 1944, al mateix Mas Noguers i en va marxar el dia 29 de setembre del 1995. En l’actualitat viu a Verges (17142), en el carrer Ponent, número 10 i el seu telèfon és el 972 780414. Està casat i en l’actualitat treballa en una empresa de Tor dedicada a la fusta que es diu IVECO. És el germà petit de tres germans (te un germanastre, només es germà de banda de la mare), que té 11 anys més que ell i una germana que té un any i mig més. 

El seu pare es deia Joan Johera Carbó i la seva mare Carolina Roca Ferrer. Tots dos havien nascut l’any 1912, tenien dos mesos de diferència, era més gran la seva mare (havia nascut l’1 de juliol), que el seu pare (havia nascut l’1 de setembre). Tots dos eren procedents del nucli urbà de Torroella; el seu pare no era nascut quan es va fer el mas, tot i que hi va anar quan tenia mesos; la seva mare era nascuda al carrer de Figueres. El seus pares van ser masovers del Mas Noguers, continuant la tradició dels seus avis paterns, i es van dedicar a l’agricultura, principalment a l’horta. Pràcticament no van arribar a ser propietaris, tret de dues peces d’una vessana (camp de l’arbre i un altre terreny situat a la Moixina, prop de la desembocadura del riu), que van rebre d’herència de part de la mare del seu pare. El seu pare va ensenyar a fer de pagès a en Josep (“veies com llaurava i l’endemà et deia agafa l’arada i ves a llaurar”), que en va fer fins els 24 anys. El seu pare era molt autoritari (a vegades inclòs hi havia por en el tracte) i en Josep el tractava sempre de “vos”. La seva mare per contra no era autoritària, era una molt bona persona, però tot i així en Josep la tractava també sempre de “vos”. De petita se’n va anar a servir a Barcelona, i hi va estar fins la guerra. Ella li va ensenyar tot el que sap fer de la casa: fer el llit, cuinar, rentar plats, entre altres. El seu pare havia anat a l’escola (va fer l’escola primària, segurament fins els tretze o catorze anys), sabia llegir i escriure i era molt aficionat a la lectura, tenia molta memòria per tot el que veia. La seva mare havia anat només un parell d’anys a l’escola de petita (segurament entre els vuit i deu anys), però ho va deixar per anar a servir. Sabia llegir i escriure, sumar i restar, però molt just. El seu pare va morir el dia 23 de març de 1990, a l’edat de 77 anys, i la seva mare cinc anys més tard, el 27 de febrer de 1995, als 82 anys.  

Els seus avis per part de pare es deien Josep Johera Fortià i Serafina Carbó Guilló. La data de la seva mort va ser en el cas de Josep Johera Fortià el 29 de març de 1952, a l’edat de 69 anys, i de Serafina Carbó, que en Josep no l’ha coneguda i sembla va ser a causa d’una malaltia dels pulmons, el 10 de febrer de 1935. Tots dos van viure al Mas Noguers, des del dia que el van estrenar, i també hi van morir. En Josep Johera Fortià era fill de Torroella de Montgrí, creu que del Pou de les aigües, on avui hi ha la potabilitzadora. La Serafina Carbó també era filla de Torroella de Montgrí, concretament del carrer Sant Ramon. En Josep Johera Fortià no havia anat mai a l’escola, firmava amb el dit, però sabia llegir lletra d’impremta, encara que no la lletra escrita a ma.  

Els seus avis per part de mare es deien Lluís Roca Girona i Àngela Ferrer Miàs. En Lluís Roca havia nascut el 20 de novembre de 1885, segurament a Torroella de Montgrí, i va morir el 20 de desembre de 1968, a l’edat de 83 anys; mentre que l’Àngela Ferrer havia nascut el 15 de setembre de 1890 a Llampaies, municipi de Camallera, i va morir el 5 de setembre de 1984, a l’edat de 93 anys. Havien viscut primer al carrer de Figueres, en temps de la guerra havien estat al Mas Nou de Torroella de Montgrí, i acabada la guerra varen anar durant 23 anys d’ermitans a Santa Caterina (fins l’any 1962), ja que els seus avantpassats també ho havien estat. Al ser ermitans no havien de pagar res per l’habitatge i podien treballar uns petits terrenys, avui abandonats, que es regaven a partir d’unes basses que encara avui existeixen. Tot i això, en Lluís Roca anava a treballar a Torroella de Montgrí, era d’ofici carreter i havia treballat a Can Vert. De grans van arribar a viure al Mas Noguers, on hi van morir.  En Lluís Roca havia anat a l’escola i sabia llegir i escriure relativament, mentre que la seva dóna l’Àngela Ferrer no, ja que era sorda, sabia enraonar molt poc i sembla que n’havia après quan la seva filla havia començat a parlar. No van arribar mai a ser propietaris.  

El besavi d’en Josep per part de pare (el pare d’en Josep Johera Fortià), que es deia Joan Johera Puig, i era nascut al carrer de Santa Caterina de Torroella de Montgrí, i va  treballar pel marquès de Robert. Quan aquest va posar l’aigua particular al Palau lo Mirador (motors i canonades), el va fer encarregat de les aigües i per això va viure fins que es va morir al Pou de les Aigües. Quan era empleat del marquès de Robert, aquest va considerar que les closes d’alguns masos (Torre Bagura, Mas Cassà, Mas Ral, etc.) podien passar a ser terrenys cultivables. El procurador d’en Robert, en Gispert, li va proposar que el seu fill, en Josep Johera Fortià, que estava a punt de casar-se, sembrés algunes de les closes més dolentes per veure quina collita en sortia. Ho va treballar, es va casar i quan va tornar va trobar el sembrat nascut. En vistes que cultivar aquestes terres donava resultat en Robert va començar a parcel·lar-les i a construir masos nous, el primer que va fer va ser el Mas Noguers, entre el 1912 i el 1913.  En Robert hi va posar com a majordom (no masover) a en Josep Johera Fortià per mirar els rendiments que s’obtenien i decidir l’arrendament que cobraria als altres masos nous. Així va ser com en Josep Johera Fortià va anar a viure al Mas Noguers, portant-t’hi la seva dona i el seu fill, que en aquell moment tenia mesos. Quan van passar uns anys en Robert l’hi va proposar que es quedés com arrendatari. Com que tenia pocs recursos, en Robert, li va deixar totes les eines de treball que havien comprat i li van donar uns anys per pagar-les. En Joan Johera Puig va morir el dia 28 de maig de 1929. 

En Josep va arribar a conèixer un dels seus besavis, concretament el pare de la seva àvia paterna Serafina Carbó, que va morir més tard que la seva filla. Es deia Genís Carbó, però era conegut com Genís Bou, i vivia a Torroella de Montgrí al carrer Sant Ramon. Tenia en propietat algunes finques, que les tenia arrendades, entre les quals hi ha les que va heretar en Joan Johera Carbó.   

El seu germanastre (germà per part de mare) es diu Francesc Martínez Roca (Paquito). La mare d’en Josep, la Carolina Roca, de jove va anar a servir a Barcelona i es va casar amb un senyor que arreglava aparells de perruqueria. Quan va esclatar la guerra el seu home va tenir que anar al front i no el va veure més. La Carolina va voltar bona part d’Espanya amb trens i camions militars a veure si el trobava. No el va trobar i va tornar a viure a Torroella de Montgrí amb els seus pares, primer a Torroella i més tard a l’ermita de Santa Caterina. Hi havia alguns comentaris que afirmaven però que l’home de la Carolina no va morir, inclòs que algun refugiat l’havia vist a França. Així va quedar viuda i més tard es va casar per segona vegada amb en Joan Johera Carbó i va anar a viure al Mas Noguers. En Paquito està casat amb la Pietat Salvador originària de la Bisbal d’Empordà, viuen a Torroella de Montgrí i han regentat durant molt de temps una botiga (Ca la Pietat) i tenen dos fills. Va anar a l’escola primària i va fer de pagès al Mas Noguers fins que es va casar, ajudant a la família (va aprendre a fer de pagès anant a darrera del seu padrastre). Alguns comentaris deien que el feien anar a robar verdures i altres coses pels camps, perquè es pogués pagar les seves necessitats de roba, entre altres. Una vegada, abans de casar-se, se’n va anar del mas i es va anar a llogar de mosso a una casa de la Tallada d’Empordà, i el va haver d’anar a buscar la guàrdia civil per fer-lo tornar. Quan es va casar ell mateix va dir que com que no era fill del mas, no volia quedar-s’hi, i llavors va ser quan el seu padrastre, en Joan Johera Carbó, li va dir “com que el dia de demà no et tocarà res de l’herència, perquè no portes els meus cognoms, et compraré el traspàs de la botiga, perquè et puguis guanyar la vida”. Més endavant va treballar a les serres de Torroella de Montgrí de Ca l’Almar i més tard a la gasolinera d’Ullà. La relació del seu germà amb el pare d’en Josep va ser sempre correcte: “va venir a casa com un fill més i el pare el va tractar sempre com un fill més i ell volia que es quedés a casa i va ser el meu germà que no es va voler quedar”. En Paquito va ser la persona que va vetllar l’última nit de vida d’en Joan Johera Carbó, quan estava en estat de coma; va demanar per poder-lo vetllar ell, la qual cosa demostra l’estimació que li tenia.  

Té també una germana que es diu Neus Johera Roca que va viure al Mas Noguers fins que es va casar molt jove amb en Ramon Amat de Fontanilles, a l’edat de 21 o 22 anys. Com que en Ramon era hereu de casa seva, se’n va anar a viure amb la família del seu home, que eren propietaris, si bé petits. Tenia bona relació amb els seus pares, pot ser millor amb la mare que amb el pare. A l’edat de 12 anys, quan en Paquito va haver d’anar a fer el servei militar, va tenir que ajudar també en les feines del camp.  

En Josep Johera Roca va fer únicament els estudis primaris, vuit cursos, de fet en va fer nou, perquè l’any que el seu germà va anar al servei militar no va poder fer exàmens, ja que amb 11 anys es va veure obligat a quedar-se a ajudar en els treballs del mas, i va haver de repetir curs. Va anar a escola al Col·legi San Miquel de Torroella de Montgrí, dels germans gabrielistes, que era una escola religiosa privada. S’havia de compaginar els estudis amb la feina del mas, els deures els feia quan era fosc amb el llum de carburo. Quan arribava de l’escola el primer que havia de fer, fins que era fosc pràcticament, era les feines de la casa: donar menjar als porcs, entre altres. El problema més important que tenia és que en anar a una escola religiosa l’obligaven els diumenges a anar a missa. Com que al mas feien horta que anaven a vendre el dilluns al mercat de Torroella de Montgrí, tenia que ajudar a recollir les hortalisses el diumenge, fet que no era compatible amb assistir a la missa. Va arribar un moment que els dilluns en Josep no podia anar a l’escola, ja que el castigaven perquè no havia anat a missa.  Els alumnes tenien unes cartilles blaves que cada setmana els hi posaven la nota; el diumenge havien d’anar al col·legi a formar per anar a missa i era el moment que els donaven les cartilles perquè les signessin els pares. Si el dilluns no tornaves la cartilla signada volia dir que no havies anat a missa i llavors et castigaven. Va ser llavors quan va haver d’intervenir el seu pare que va dir a l’escola que si no li treien l’obligació d’anar a missa el canviaria a l’escola pública i aquesta va ser la forma de solucionar-ho. Del mas a l’escola hi havia uns tres quilòmetres i mig, s’aixecaven en Josep i la seva germana a les set del matí, agafaven el cabàs amb el dinar a dins i anaven a Torroella de Montgrí caminant, primer a casa d’una seva tia on deixaven el menjar, i llavors a l’escola. Sortien de l’escola al migdia i anaven a dinar a casa de la seva tia. Sortint de l’escola al vespre tornaven a casa de la seva tia a buscar el cabasset i cap a casa a peu una altre vegada. Quan arribava al mas a l’hivern moltes vegades no et tocava treballar perquè era fosc, però a l’estiu normalment sí. Quan hi havia períodes que la feina era més forta al mas (per exemple el batre) no va tenir que deixar a l’escola, ja que a la casa eren dos persones que treballaven (el seu pare i el seu germà) i normalment es podien fer la feina. L’any que el seu germà va anar al servei militar a primers de maig ve tenir que deixar l’escola i no hi va tornar fins el setembre de l’any següent. Durant aquest període va haver d’anar a segar amb la lligadora, a ajustar garbes, batre, entre altres. A l’edat d’11 anys en Josep va fer el seu primer paller.  Recorda com al col·legi que anava no hi havia escola el dijous per la tarda, però sí el dissabte tot el dia. El seu pare durant l’època de plantar alls i cebes, esperava el dijous a la tarda per plantar-los, i així el podien ajudar.  

Va començar a treballar en el mas a temps complert quan va deixar d’anar a estudi, als 14 o 15 anys i va fer més que de pagès, d’hortelà. Va continuar cultivant les terres del mas fins que el seu pare no va poder treballar-les. En Josep quan es va casar, a l’edat de 24 anys, va deixar de fer únicament de pagès i se’n va anar a treballar fora, tot i que va continuar vivint al mas. Va anar a fer de paleta i a estones ajudava al seu pare a portar les terres. Quan el seu pare es va retirar, el propietari, que en aquell moment era en Lluís Caselles, va arrendar les terres a un veí (Josep Ribot del Mas les Eures). Encara en vida del seu pare, el propietari es va voler vendre les terres; de fet es volia vendre també el mas però va respectar un acord que tenien de paraula amb els seus pares, segons el qual els permetria viure en el mas mentre visquessin. Més endavant el propietari es va vendre les terres a en Miquel Payet i en Josep i la seva família van quedar com arrendataris del mas i de dues vessanes de terra per fer-hi una mica d’hort. Tot això fins que en Josep va haver de marxar perquè es va vendre el mas. 

Segons diu en Josep fer de masover, tal com feia el seu pare, que va ser el veritable masover, no és el que més li agradava. Una vegada va proposar al propietari, quan tenia 18-20 anys, de fer una granja de la forma que ell volgués, ja que a en Josep li agradava el bestiar més que anar a treballar a l’hort. El propietari no ho va voler i ell va continuar fent de pagès de la forma que ho feia el seu pare. Li hagués agradat fer de pagès, però en una explotació més gran, ja que el mas era massa petit per comprar tractors i altre maquinaria. Quan es va casar va veure que dues famílies (la del seu pare i la seva) no podrien viure del mas i va ser quan se’n va anar a treballar a fora.  

Quan va deixar de treballar al mas, primer va fer de paleta dels 24 anys fins els 40, quan per assumptes de salut ho va tenir que deixar. Després ha fet moltes feines: manteniment d’un camping (El Deseo de l’Estartit), jardiner al camping Castell-Montgrí, agricultura ecològica en una finca particular de Jafre (del restaurant Boira de Girona), en una fàbrica de sucs (COFRUGI) i ara en una fàbrica que treballa amb fustes (IVECO).  

Quan va marxar del mas se’n va anar a viure a Verges, la seva actual residència. La seva dóna és filla de Verges i quan van tenir que marxar del mas van saber que la casa pairal d’on era filla la seva dóna es venia i la van comprar. En Josep està molt agraït a la seva dóna perquè, mentre van estar al mas, sempre se n’havia fet càrrec dels seus pares. En aquell moment, a la seva dóna Pilar li feia il·lusió anar a viure a prop dels seus pares, no en la mateixa casa, però sí molt a prop i per això van anar a viure a Verges.  

Durant la guerra, en Joan Johera, el pare d’en Josep que en aquell moment encara no havia nascut, va tenir que anar al front de Madrid en les files republicanes. Quan va acabar la guerra no va tenir cap problema per tornar a casa seva, li van arreglar els papers i va poder tornar.  

En Josep es va treure el carnet de cotxe l’any 1963, però no va tenir cotxe fins el 1967, que era una furgoneta per anar a mercat. Els matins del dilluns portava els seus pares a la plaça de Torroella de Montgrí perquè venguessin les hortalisses, ja que la seva dóna encara no tenia carnet. 

En Josep es va casar amb la Pilar Verdaguer Costa que era filla de Verges. Els pares de la Pilar havien sigut primer agricultors que treballaven unes poques terres que tenien arrendades, però mai havien sigut masovers d’un mas. Havien anat també a fer la verema a França. La seva sogra havia fet de cuinera, i anava principalment els dies de festa a cases de senyors (per exemple a Torroella de Montgrí a Can Quer). També feia de “mucadera” (quan mataven el porc, era la persona que arreglava el porc, feia les botifarres, entre altres). Més tard el seu sogre va treballar per l’Ajuntament, fent de basurer i enterramorts.  

En Josep va conèixer a la Pilar un dia que ell i un seu company, en Ramon Feliu, van anar a festa a Llabià, l’any 1965, amb una moto Derbi 49. Com que no hi havia res a Llabià, van anar a Verges que sempre es feia molt bona festa i hi havia sala de ball. Allà va demanar a la Pilar per ballar i ja des del primer moment hi va haver-hi complicitat. A la mitja part va convidar a la Pilar a beure (també hi havia el seu company) i li va explicar que era de Verges, però treballava a Girona. Ella va suggerir que en Josep i el seu amic anessin un dia a Girona; ella ja portaria una amiga que feia poc havia vingut d’Andalusia. El seu company va contestar que “per passar l’estona ja estaria bé”; varen anar a Girona, van conèixer aquesta noia que es diu Quimeta, i en Ramon Feliu i la Quimeta encara avui estan junts. En Josep i la Pilar més endavant s’ho van deixar córrer, cada un va anar pel seu compte, fins que en Josep va acabar el servei militar, que es van tornar a ajuntar i més tard es van casar. En Josep i la Pilar es van casar per l’església el 22 de maig de l’any 1969. El viatge de nuvis va consistir amb un recorregut amb la seva furgoneta per varis llocs d’Espanya (des d’aquí fins a Madrid i Sevilla i tornar vorejant tot el mar Mediterrani), amb un matalàs, un fogonet, una caixa de patates, entre altres. Arribaven a un poble i quan es feia fosc buscaven un arbre a les afores i allà feien el sopar i es posaven a dormir.   

La Pilar Verdaguer va fer els estudis primaris i no els va acabar, ja que a l’edat de 12 anys se’n va anar a servir. Quan es va casar amb en Josep va anar a viure al mas amb ell. Llavors va treballar amb treballs relacionats amb el turisme: neteja d’habitacions, entre altres. Des que viuen a Verges ha estat treballant de cuinera en restaurants. La Pilar es va treure el carnet de conduir quan estava en estat del segon fill (en Conrad) i la van examinar molt ràpidament, per tal que pogués tenir el carnet abans de tenir el nen. Se’l  va treure el mes de febrer i va tenir en Conrad el juny.  

En Josep i la Pilar han tingut tres fills. El gran es diu Joan Johera Verdaguer i és nascut el 29 de gener de 1970. El petit es diu Conrad Johera Verdaguer i és nascut el 28 de juny de 1974. Quan ja es pensaven que no tindrien cap altre fill, varen tenir una nena que es va dir Montserrat Johera Verdaguer i va néixer el 12 de març de 1984, que va morir el dia 18 d’agost del mateix any com a conseqüència d’una meningitis a la sang. Els dos fills van anar a escola al Col·legi Sant Miquel, el mateix que havia anat en Josep. El gran més endavant va anar a Barcelona a estudiar de pastisser i el petit va fer fins a segon de BUP i llavors se’n va anar a Girona a estudiar hostaleria i a més és somalier (tastador de vins). Els seus fills no van voler saber res del mas: quan es va saber que quan morissin els pares d’en Josep haurien de deixar el mas, ell els va proposar de comprar-lo de forma que hi hagués habitatge per tots tres i els seus fills li van contestar que no els interessava per la vida que ells volien portar. En Josep va tenir l’oportunitat de comprar el mas, però ell sol no podia i no s’hi va voler estar.  La relació d’en Josep amb els seus fills mentre van viure junts va ser bona i una vegada es van casar i es van separar també ha sigut bona des de la distància. El seus fills tracten a en Josep de “tu” i el petit en compte d’anomenar-lo com “Josep”, li diu “Pitu”.  

L’herència que van rebre en Josep i la seva germana Neus va consistir en les dues peces de terra, una casa vella en ruïnes i un solar a Torroella de Montgrí. Se la van repartir de comú acord: el seu pare no va fer testament i en conseqüència s’ho havien de repartir els dos germans a parts iguals; quan es va morir el seu pare, en Josep va trucar la seva germana i li va deixar triar entre la casa vella i el solar (ella va triar el solar) i llavors ell va triar la peça de terra que més li va interessar (el camp de l’arbre). Tot això va ser amb la condició, que la seva mare mentre visqués fos usufructuaria. En Josep més endavant és va vendre la terra i la casa que va heretar, per comprar-se la casa de Verges.  

La família d’en Josep Johera van estar de masovers al Mas Noguers de Torroella de Montgrí. Hi van entrar l’any 1913, quan es va acabar de construir el mas, el seu avi el va estrenar. En Josep en va marxar l’any 1995 i entre mig també hi va estar el seu pare de masover. El primer propietari del mas va ser el Marquès de Robert, que va ser qui el va fer construir, i en va ser propietari fins poc més enllà de l’any 1940. Es va vendre el Mas Noguers, igual que els altres masos que tenia en la mateixa zona. Els masovers que hi havia en tots els masos van tenir que marxar, ja que hi van passar a residir els nous propietaris, amb l’excepció del Mas Llorer, que els mateixos masovers el van comprar i van quedar com a propietaris, i el Mas Noguers. Aquest darrer el va comprar en Lluís Caselles de Sant Pol de la Bisbal per venir-hi a viure ell. Aquest estava de masover en una ermita que hi ha a Sant Pol que es diu Santa Llúcia, i en Joan Johera, el pare d’en Josep, li va preguntar si era possible que ells poguessin anar de masovers a l’ermita de Santa Llúcia, que en Lluís Caselles deixava. Ell els va contestar que no, ja que ell encara s’hi guanyava la vida perquè aprofitava els boscos, però els Johera que eren agricultors no se li guanyarien i “s’hi moririen de gana”. Llavors els va dir que ell no tenia pressa per anar a viure al mas i els va donar temps per a buscar un altre habitatge i inclòs també ell els ajudaria a buscar-lo. Van passar així quatre anys, en els quals la família Johera pagava una quantitat anual per poder ser els masovers del Mas Noguers. Un dels dies que es van trobar en Joan Johera i en Lluís Caselles (només es veien el dia que el propietari anava a cobrar), en Lluís li va dir “bé Joanito em penso que ja ho tenim solucionat”; en Joan Johera li va contestar “cap on hem d’anar?”; en Lluís va dir “oh és que si ens entenem no t’has de moure d’aquí, ja que jo he trobat una altra finca per anar a viure a la zona de Sant Pol que m’interessa més que aquesta, perquè hi ha boscos; ara bé, hem de canviar els tractes, a partir d’ara en comptes de pagar un tant anual, jo allà tinc molt de bestiar i no hi ha molta terra per treballar, ho hauríem de fer de la següent manera: tu treballes les terres, hi poses l’adob i altres matèries primeres, tot a càrrec teu excepte la contribució, me’n dones una part a mi i te’n quedes dues per tu”. Així es van regir amb aquest tracte fins que en Joan Johera, el pare d’en Josep, es va retirar l’any 1977, que llavors el propietari va arrendar les terres a en Josep Ribot.  

Hi havia una gran confiança entre el propietari i el masover. Els camps estaven molt quadriculats en peces de quatre vessanes, quan ells segaven per exemple un camp d’userda, feien tres files de tres pilons d’userda a cada camp i quan eren fets el propietari podia triar els tres pilons que preferia per a ell. Així no hi havia trampa, el masover feia els pilons i el propietari triava primer. Tot i això, el propietari sempre agafava els pilons d’una mateixa fila i durant els cinc anys que sol durar un camp d’userda, sempre agafava els pilons de la mateixa fila que els havia agafat la primera vegada. Si alguna vegada els masovers havien d’entrar els seus pilons d’userda abans que el propietari se n’emportés els que li pertocaven, també sempre se quedaven els de la mateixa zona. Una altra anècdota era que el dia que es batia, tot el gra es pesava, ja que s’havia de dividir a parts; en Joan Johera estava darrera de la bàscula pesant i el propietari se n’anava a tirar garbes a la màquina. En Joan Johera, quan estava al Mas Noguers, era agricultor però no tenia bestiar (només tenien algun porc per matar i poca cosa més), es dedicava principalment a l’horta. Dels productes que en treien de l’hort no en tenien que donar cap part al propietari; del bestiar tampoc, ja que com l’engreixaven amb els seu gra es considerava que era seu. Quan era el temps de collir el blat de moro el propietari venia i se n’emportava les panotxes d’una rega de cada tres. Com que al mas pràcticament no hi havia bestiar, la palla del blat de moro no la haurien aprofitat i la donaven en primer lloc al propietari (la tallaven i se l’enduia tota).  

El darrer propietari de les terres, mentre els masovers del Mas Noguers les van treballar, va ser en Lluís Caselles. Quan es va vendre les terres es va quedar amb el mas. Quan va morir va heretar el mas el seu fill Pere Caselles, que estava casat amb Carme Pernau i no tenien fills. En Pere Caselles, als cinc mesos d’haver mort el seu pare, va morir electrocutat (havia deixat un cable elèctric, que feia funcionar una formigonera, estès en un camp seu i quan va anar a segar menjar pel bestiar no se’n va adonar i va quedar agafat al mànec de la dalla). En Pere Caselles havia fet testament a favor de la seva dóna i la Carme Pernau va heretar el mas. La Carme Pernau va ser la darrera mestressa que va tenir en Josep i els va complir el tracte que no els feria fora del mas mentre els pares d’en Josep fossin vius. 

El mas tenia 45 vessanes de terra, de les quals 32 estaven al voltant del mas, 10 eren d’aspre que estaven a prop de la Torre Bagura, tres d’olivar i dues vessanes a les Miseres que inicialment eren les úniques que eren de regadiu. Cap a l’any 1955 en Lluís Caselles, amb moltes dificultats, va aconseguir que el canal del regadiu que passava per les Miseres arribés fins el mas, i llavors les terres del voltant del mas varen ser de regadiu. El Sr. Camps de Bellcaire va ficar dificultats perquè arribés el regadiu al mas, ja que deia que aquest no portava suficient aigua per fer una ampliació. En principi semblava difícil aconseguir aquesta ampliació, però segurament en Lluís Caselles va anar a parlar amb gent influent per aconseguir-ho. Un dia estava en Joan Johera al mercat de Torroella de Montgrí i el va anar a trobar el guarda de les aigües i li va dir que els deixaven arribar el regadiu; a partir d’aquí es va fer passar la canonada i es va transformar el mas en regadiu.    

En el terreny d’aspre feien la meitat de veça i l’altre meitat es sembrava amb cereals. A la plana es feia blat de moro, sembrats, entre altres. De bestiar engreixaven un parell de porcs per matar i tenien aviram (gallines, pollastres i ànecs) pel seu consum. Per treballar les terres, en el record d’en Josep, només hi havia un cavall. Quan era hora de segar venien els veïns, principalment de la Torre Bagura i el Mas les Eures, amb els seus cavalls i la lligadora i a canvi d’altres jornals, els feien aquestes feines.  

El mas Noguers darrerament ha estat modificat, tot i això en Josep encara el veu com era abans. A baix hi havia, com a moltes cases de pagès una entrada amb una sala molt gran amb una porta també gran (hi podia entrar el carro). Un cop a dins entraves en una estança amb una porta que donava a la cuina i més portes que donaven a les corts del cavall i vaques (que n’hi havia hagut en temps d’en Robert).  Dins la cuina hi havia l’escala amb la que es pujava al pis de dalt. Aquesta donava a una sala on hi havia cinc portes que donaven a les quatre habitacions i un graner. Les habitacions feien aproximadament uns 16 m², excepte una que era més petita. Al costat de llevant hi havia una estança que hi havia el galliner i a sobre una pallissa que es va fer l’any 1950. A darrera el galliner hi havia les corts dels porcs i més quadres. Al costat de ponent hi havia el porxo on es guardava el carro i altres eines.  

En Josep no hi ha vist mai cap mosso tot i que li han explicat que anteriorment n’hi havia hagut quan el seu pare era petit, concretament un que s’anomenava Gispert, que era germà del que havia estat procurador d’en Robert. Creu que el mosso no vivia al mas sinó que com que no residia lluny venia amb bicicleta. 

El Mas Noguers va ser, conjuntament amb el Mas Llimoner, dels darrers que es va posar electricitat en la zona. Al començament la llum es feia amb carburo i espelmes, llavors va venir el gas butà (ampolles blaves). Quan en Josep es va casar ja feien servir gas butà, inclòs tenien cuina de butà, però encara no tenien electricitat. En Josep agraeix molt a la seva dona quan es van casar que accedís anar a viure al mas, ja que no tenien electricitat, més tenint en compte que ella venia de servir d’una casa d’un metge de Girona que tenien totes les comoditats. Tenien nevera que funcionava amb gas butà, la televisió amb bateries, entre altres. Durant un parell d’anys van tenir llum elèctrica que la feien amb un motocultor i una bateria (fins que es va cremar el motocultor). Però no va ser fins l’any 1975, que ja havien nascut els seus dos fills, que van fer arribar la línia elèctrica.  El propietari, tot i que era bona persona, no li havia semblat necessari fins llavors posar l’electricitat.  

L’aigua la treien d’un pou, que estava darrera el mas i amb una corria pouaven galledes. Per beure tenien un parell de cantis que els emplenaven i els posaven sota l’aigüera. Per abeurar el bestiar pouaven també l’aigua amb galledes, per rentar omplien el safareig, entre altres. Recorda que una de les feines que tenia la mainada era al vespre omplir una o dues galledes d’aigua i deixar-les a l’entrada per si passava alguna cosa durant la nit. Primer varen tenir instal·lació d’aigua corrent, que d’electricitat. L’estiu del 1969, els diners que va guanyar la seva dóna, es van destinar una part a comprar un motor de gasolina i a es va fer ell mateix una instal·lació d’aigua a la cuina. Per rentar la roba  ho feien a ma en el safareig de la casa, però va haver-hi un període, que es van donar pluges, que l’aigua del pou era molt salobre i no agafava el sabó; llavors el que feien era agafar el carretó de ma, amb la roba dins un cossi i anaven a rentar a un safareig en el Rec Vell, a darrera el Mas les Eures. Això va ser fins que van tenir rentadora, quan van posar l’electricitat. Per rentar-se ells feien una olla d’aigua calenta si era l’hivern, la posaven dins un cossi de zenc i pots d’aigua per ensabonar-se i esbandir-se, normalment en una quadre que no hi havia animals.  

Tenien una comuna a fora per fer les necessitats, que es va construir l’any 1950. Abans de fer-se s’anava pels camps, inclòs a en Josep la comuna no li agradava i continuava anant pels camps. Al poc de tenir aigua a la cuina, va fer un tancat en un lloc que hi havia el graner i s’hi va fer una mica de lavabo, sanitari, etc., de forma que les aigües brutes anaven sobre el femer. El femer estava darrera de la casa no gaire lluny del pou. 

Per escalfar-se al principi ho feien amb llenya a la llar de foc i brasers amb el caliu. Per cuinar ho feien a la llar de foc i hi havia uns fogons que s’hi posava caliu de la llar, que permetien escalfar un pot, entre altres. En Josep recorda haver hagut d’anar a buscar moltes vegades galledes d’aigua a la Torre Bagura, ja que amb l’aigua del Mas Noguers no es podia cuinar, degut a la seva salabror. 

El telèfon el van posar l’any 1992, quan ja el seu pare era mort. Van tenir aviat, cap a l’any 1960, una ràdio amb piles i recorda que al seu pare li agradava el programa “España para los españoles”.  

Tot i el que s’ha explicat, en Josep considera que en aquells moment vivien molt bé, però que si es compara amb el nivell de vida que hi ha ara, abans es vivia de forma molt precària.  

Li havien explicat que l’any 1936 hi va haver un aiguat important, però que l’aigua pujava molt a poc a poc. Al Mas Noguers l’aigua va arribar al primer escaló de l’escala. L’any 1940 hi va haver unes altres inundacions, però en aquestes l’aigua va pujar ràpidament, a Torroella de Montgrí pràcticament no havia plogut, però sí riu amunt. Aquest any al Mas la Terrera els va entrar l’aigua per la finestra de la cuina.   

Quan s’havia de construir el Mas Noguers, inicialment en Robert el volia fer en el primer camp de la finca que es trobava seguint el camí de la Torre Bagura, però era el camp més fondo. L’avi d’en Josep, que ja coneixia la finca doncs havia treballat les terres, quan li van dir que volien construir el mas en aquell camp els hi va dir que si ho feien ell no hi aniria a viure. Llavors els va exigir que el fessin en el lloc on estar ara, que és la part més alta de totes les terres del mas. En aquells temps sembla que ja tenien aparells per orientar el mas en direcció nord – sud, i els tècnics van clavar quatre estaques per distribuir el quadre que seria el mas. El seu avi hi va anar i li va semblar que tal com ho feien no l’orientaven bé, estava entregirat cap a l’oest. Es deia que el rellotge més fiable era l’ombra del castell de Torroella; un dia el seu avi es va esperar que fossin les dotze del migdia hora solar, que és quan l’ombra de la primera torre del costat de mar arriba just al cantó de la darrera torre, per saber exactament l’orientació nord – sud. Els enginyers no van voler fer cas al seu avi i per això el rellotge de sol del mas mai va funcionar del tot bé. En Josep s’ha regit moltes vegades amb l’ombra del castell per saber l’hora, sobre tot quan era a treballar als camps més allunyats del mas.  

Els tractes amb els propietaris sempre van ser orals. Tot i això sempre els acords es van complir. El propietari no els imposava condicions per fer de masovers, ja que deia que si no treballaven bé les terres més hi perdrien ells ja que es quedaven dues parts, per una ell. Els deia: “Johera si no tires adob més hi perdràs tu que jo, doncs tu amb el poc que colliràs no viuràs i en canvi jo amb el que trec de l’altre mas i el poc que tregui d’aquí, ja viuré”. Inclòs algunes vegades el propietari els havia ajudat, per exemple quan el propietari va tenir tractor, quan venia al mas, els treballava algunes terres. El propietari l’única cosa que demanava és que com a mínim hi hagués vuit vessanes d’userda, ja que com que tenia bestiar li feia falta. Amb en Lluís Caselles havien tingut dos tractes, primer van pagar una quantitat i llavors a parts; el pare d’en Josep considerava que era millor el segon, ja que així collia més o menys, però li costava pel que collia i de l’altra forma podia collir molt poc i pagar el mateix. Per avisar al propietari que vingués a buscar la seva part moltes vegades l’avisaven per carta, per exemple enviaven la carta quan dallaven la userda i així sabia que al cap de vuit o deu dies podia anar a recollir el que li pertocava. Com que el propietari residia en un municipi diferent, a dret a llei, li tocava al masover portar el que es quedava el propietari fins els límits del municipi, en aquest cas el pont de Torroella de Montgrí; tot i això aquell sempre ho anava a recollir al mateix mas.  

Durant la guerra, quan el propietari encara era en Robert, els cairats d’una habitació es van podrir. Mentre va durar el conflicte no es va pagar al propietari. El seu avi va canviar les bigues malmeses per unes altres de porland que encara hi són, va arreglar la solera i ho va pagar ell. Acabada la guerra va venir en Robert a cobrar els pagaments endarrerits dels tres anys de guerra i l’avi d’en Josep hi va estar d’acord sempre que aquell li pagués les obres que ell havia fet al mas. En Robert va voler cobrar el deute amb diners nacionals, però per contra va voler pagar a l’avi d’en Josep amb diner republicà. En Josep es pensa que encara en aquest moment no s’ha pagat l’arrendament dels tres anys ni s’han cobrat les bigues. Durant la guerra se’ls van emportar les escopetes però no els van prendre cap tros de terreny ni tampoc bestiar.  

Explica que l’any 1943 li havien explicat que quan el cavall, que més tard va ser del mas, era petit i encara mamava es va morir la seva mare i es van quedar un temps sense bestiar. L’euga va agafar la malaltia un dia de pluja, quan van batejar la germana d’en Josep. En aquell moment a la Torre Bagura i a Can Ribot els van deixar animals per treballar les terres, ja que ells no en tenien i no hi havia possibilitat de comprar-ne.  

Al mas no hi va haver mai tractor. Tenien l’obligació de gastar tots els fems a la finca. Tota la palla que es recollia s’havia de destinar a fer fems per la finca. Per això feien jaç pel bestiar d’explotacions veïnes, per exemple el ramat de la Torre Bagura, a canvi dels fems. Els tractes solien ser que ells posaven la palla i els fems es repartien a mitges entre el Mas Noguers i la Torre Bagura. En altres èpoques els que feien el jaç es quedaven tots els fems. Les despeses de fertilitzants, llavors, etc. anaven totes a càrrec del masover. 

Quan es feien millores importants a la casa, en Josep només ha vist fer la pallissa i posar l’electricitat, ho pagava el propietari. Quan es feien reformes petites les pagava el masover. Quan es va posar l’electricitat la propietària va pagar portar aquesta fins el comptador del mas, però tota la instal·lació de dins la va pagar en Josep. Quan van deixar de treballar les terres van pagar un quantitat petita per poder-se estar al mas (35000 ptes/any, l’any 1980, i per això les millores de l’interior de la casa se’n van fer càrrec ells i no el propietari. La maquinària que es comprava anava a càrrec del masover. Recorda que es va comprar una màquina de ventar (més tard la van vendre a la Torre Bagura), una segadora, entre altres. La contribució la pagava el propietari. Subvencions no n’havien rebut, tret d’un temps que van fer gira-sol en els camps de mal regar; la subvenció la cobraven tota els masovers.  

El propietari, en Lluís Caselles, sempre deia “els diners són igual que l’oli, quan més se’n toquen, més et queden les mans brutes”. Hi havia una relació molt cordial amb els propietaris, pràcticament com familiars. Els tractes sempre els havien tingut directes amb el propietari. El veien cada vegada que havia de venir a buscar alguna cosa: el temps de segar les userdes venia cada cop que es segaven tot i que quan va tenir tractor venia cada dos dalls; el temps del batre; però per contra a l’hivern pràcticament no hi anava. Quan el propietari anava al Mas Noguers no s’hi quedava a dinar, normalment es portava el menjar; Quan venien amb carros, com que Sant Pol de la Bisbal és una mica lluny, sortien i arribaven de fosc i menjaven durant el trajecte. Els propietaris no volien ni entrar al mas, els deien que allà era la casa dels masovers. El tracte cap al propietari normalment era de “vos”, però el propietari normalment tractava de “tu” al pare d’en Josep. En Lluís Caselles estava casat amb una cosina germana seva que es deia Maria Caselles i tots dos eren propietaris del mas.  

No hi va haver-hi conflictes importants amb el propietari. Quan la Carmen Pernau, la darrera propietària que va tenir en Josep, li va dir que es volia vendre el mas, en Josep no s’hi va oposar, però li va demanar una quantitat de diners i sis mesos de temps, cosa que la mestressa va acceptar. Amb això en Josep va permetre que es pogués vendre el mas quan encara la seva mare era viva, tot i el compromís dels propietaris que no ho farien mentre els pares d’en Josep fossin vius i volguessin viure al mas. Llavors van venir diferents persones a veure el mas per comprar-lo i sempre venien amb una senyora d’una immobiliària i demanaven per la mare d’en Josep, la Carolina Roca, que els ensenyava el mas. Va venir un moment que es va morir la mare d’en Josep i quan aquest tornava de l’enterrament i baixava la baixada de la Torre Bagura, va veure que del mas sortia un cotxe i quan van ser a l’hort de la Torre Bagura els hi va preguntar d’on venien. Aquest senyor era l’Albert Boadella que és qui al poc temps va comprar el mas. Així la Carolina Roca no va saber mai que el mas s’havia venut i la mestressa va tenir la consciència tranquil·la que va morir vivint al mas. 

En Josep explica les persones que van néixer als Mas Noguers: tots els seus oncles(el seu pare va ser l’únic que no hi va néixer) Maria Johera Carbó, Margarida Johera Carbó (encara es viva, té 90 anys i viu a Palafrugell), Emília Johera Carbó, Pere Johera Carbó (al poc de néixer va morir al mateix mas) i la Josefina Johera Carbó; la seva germana Neus Johera Roca;  el mateix Josep Johera Roca; la seva cosina (la filla de la tia Margarida, ja que quan es van casar no tenien on viure i es van estar al mas i el seu home, en Josep Barris, treballava de mosso al Mas Xifrers i més tard a la Torre Bagura); i finalment els seus fills en Joan Johera Verdaguer, en Conrad i la Montserrat. Hi va haver un moment que hi van arribar a viure onze persones juntes al mas, hi algunes havien de dormir a la sala. Inclòs recorda que un estiu van venir uns familiars de Barcelona i no hi havia prou lloc i el seu avi va anar a dormir dins de la tartana. 

També explica les persones que van morir al Mas Noguers: en Pere Johera Carbó, germà del seu pare; la seva àvia paterna Serafina Carbó Guilló, l’any 1935; el seu avi Josep Johera Fortià, l’any 1952;  el seu avi matern Lluís Roca Girona, l’any 1968; la seva filla Montserrat, l’any 1984; la seva àvia materna Àngela Ferrer Miàs, l’any 1984; el seu pare Josep Johera Carbó, l’any 1990; i la seva mare Carolina Roca Ferrer, l’any 1995.  

El seu pare era molt autoritari, però el seu avi encara més. Sembla que quan hi havia l’àvia Serafina viva, era la que més manava. Els dies que plovia i estaven a la casa la Serafina Guilló i els seus fills, el seu avi agafava el paraigua i se n’anava a passar el dia a la barraca que tenien a l’aspre.  

No havien tingut mai servei domèstic, tot i això l’època que anaven a rentar la roba al rec, venia, un cop a la setmana, una tia de la seva mare a rentar el gros de la roba. Tampoc havien tingut mossos. Tampoc portaven comptabilitat.  

Els cultius que feien de secà eren blat, ordi, veces, entre altres. Les veces les venien al mercat i la gent les comprava per alimentar els coloms. Abans de la guerra a l’aspre hi havia hagut vinya, però en Josep no l’ha vista mai. Un any que van tenir una collita molt bona de blat de moro de secà, va ser l’any 1956, quan el seu germà era al servei militar. Feien blat de moro i al mig hi plantaven carbasses pels porcs. Quan collien el blat de moro i a diferència d’altres masos, collien les panotxes al mateix camp, les posaven en un cove i amb  pals semalers les portaven al mas. Les carbasses eren tant grans que tenien que colar el carro perquè no les podien aixecar. En aquells anys es feien dues varietats de blat de moro: un que en deien llarg, que quasi espinava si el tocaves, i un altre de gra molt rodó que el feien servir per fer farro.   

Recorda una pedregada, encara que no exactament l’any (havia de ser pels volts dels cinquanta), que es va produir quan ja havien collit les patates. Hi havia el costum, que un cop collides les patates, amb una eina anomenada la ratlladora es passava al camp per a poder recollir les que havien quedat, per aprofitar-ho tot. Ells estaven treballant en un camp de davant del mas recollint les patates i es va girar una nuvolada; a tots els camps hi havia gent de Torroella de Montgrí treballant; el seu pare va dir “anem a descollar el cavall sinó ens mullarem”; va començar a ploure i van anar arribant carros de la gent del municipi per refugiar-se al mas; tothom es va refugiar on va poder (porxo, etc.); van començar a caure pedres cantalludes, com patates tallades per fer a la cassola; quan feia una estona que pedregava va arribar en Julià Gispert, va descollar el matxo per possar-lo a l’entrada i mentre ho feia li va caure una pedra al cap que li va provocar un tall i sang; quan va entrar es va enganxar a la clau de la porta que va quedar torcida (encara ara segurament ho és). 

La userda normalment no la venien a tall de camp sinó que feien uns pallers a darrera el mas i llavors a l’hivern venia en Llos “Mallorquí” i ho embalava i moltes vegades ho comprava en Martí Bagudà de Torroella de Montgrí. Anaven cada dilluns a vendre a mercat, que era del que realment vivien. Hi portaven tomàquets, pebrots, melons, ous, pollastres, entre altres. Alguna vegada havien intentat anar al mercat de Palafrugell però no els era rentable ja que hi tenien que anar amb carro. Els seus pares només anaven a la vila el dia de mercat, aquell dia ho feien tot inclòs les compres. El pa el compraven el dilluns per la meitat de la setmana i després el dijous passava un flequer (el de l’Espiga d’or) per tots els masos amb un carret a portar el pa que se li havia encarregat.  

Amb la llavor de blat i ordi feien intercanvis amb el propietari. Aquest se n’emportava més quantitat de gra de la que li corresponia per utilitzar-ho com a llavor en les seves terres de Sant Pol i llavors en portava del seu, que és el que sembraven aquí. El gra de blat de moro el guardaven del que collien; seleccionaven les millors panotxes i les penjaven en el porxo que estava ple de claus; els vespres d’hivern el seu pare s’entretenia a separar dos dits de cada cap de les panotxes que era pel bestiar i el tros del mig és el que es guardava per sement. La llavor de patates la compraven a fora. Herbicides no n’hi havia i insecticides se’n tiraven molt pocs. 

Els veïns que ells tenien més amistat era la Torre Bagura i el Mas les Eures, més que amb altres masos més propers, com el Mas Llimoners, que hi eren amics però la relació era menor. El temps del batre s’ajudaven amb la Torre Bagura, el Mas les Eures, el Mas de les Palmeres, el Mas Cassà, el Mas Llorers, La Terrera i el Mas de l’Arbre. En Josep recorda que quan era jove havia anat a collir raïms a la Torre Bagura i una vegada va tenir un contratemps molt gran: va entrar a dins la tina per treure la brisa i la rapa (les restes dels raïms) per a portar-la a premsar, ja que aquesta era molt baixa i era difícil entrar-hi una persona gran; mentre ho feia les persones més grans se’n van anar a beure i quan van tornar van tenir que baixar a treure’l,  ja que s’havia marejat amb el vapor que hi havia a dins. Els camins s’arreglaven poc, però si que es feia de forma comunitària entre veïns. Recorda com traginaven carros de sorra a la pujada de la Torra Begura, o com venien a fer les cunetes amb els xapos. Els recs cada un es netejava els seus; al Mas Noguers n’hi havia molts ja que tots els camps n’estaven voltats i hi havia també tamarius. Cada quatre anys tallaven els tamarius i quan ho feien aprofitaven per netejar els recs. La llenya la feien servir per cremar a la llar. El rec més gros, encara es recorda, que van comprar dos pales i el seu pare i el seu germà el van netajar, des de la carretera dels arbres fins el pont de la propietat del Mas les Palmeres. Al Mas Noguers no tenien lligadora, quan era el moment de la collita, venien principalment de la Torre Bagura a segar el blat i l’ordi.  

El reg va ser un motiu de disputa amb algun veí. Al Mas Noguers tenien un camp de dos vessanes a les Miseres que hi passava el canal de reg, després continuava pel camp d’en Genís Puig (Nisu) i finalment arribava a les terres que tenien al voltant del mas. L’avi Nisu, però en Genís Puig també, tenien el vici que no respectaven els torns de reg i quan en Josep regava el mas, arribaven ells, tapaven el reg i es quedava sense aigua. Un any en Josep va dir al seu pare: “jo no sé si negaré el blat de moro de les Miseres, però o jo negaré aquell blat de moro i el de casa quedarà sec i el d’en Nisu també, o jo regaré el mas”. Quan regava el mas i venia en Nisu i li tallava l’aigua, ell es ficava a regar el blat de moro de les Miseres. Al final en Genís Nisu es va empipar molt, va agafar en Josep pel coll i el volia matar, però aconseguir regar el mas. En algunes ocasions en Josep s’havia dedicat a regar els camps de d’en Preses de la Torre Martina i d’en Massó, cobrant una quantitat. S’havia passat una setmana sencera sense haver pujat a dormir a l’habitació, es ficava a dormir al final de la rega, amb el peu a dins d’aquesta i quan notava que l’aigua arribava es despertava i anava a girar l’aigua.  

La inversió més important que va fer el propietari en les terres va ser quan es va posar el regadiu, que es va començar cap a l’any 1954 i es va acabar en dos o tres anys. Plantacions de fruiter i arbres no se’n van fer mai. El propietari no li va deixar fer una granja a en Josep, ell ja la tenia més o menys pensada, però li va dir que no. Van tenir dificultats també fer arribar l’electricitat al mas fins que la dóna d’en Josep va dir que a l’època que estaven no podien estar sense electricitat i llavors ho van proposar a la mestressa.  

Els veïns del Mas Noguers majoritàriament eren propietaris i això va fer que no tinguessin massa relacions amb altres masovers. De masovers en masos propers només n’hi havia a la Galera (tot i que la meitat del temps no n’hi havia), i no hi havia massa relació. 

La família Johera no va tenir mai implicacions polítiques. Durant la guerra no van tenir problemes tot i que el pare d’en Josep, en Joan Johera, va haver d’anar a la guerra quan tenia 24 anys i feia només dos anys que havia acabat el servei militar.  Va estar al front de Madrid i el van ferir amb una lesió no massa important, però com que no va ser massa ben atès, aviat no torna. La valoració que fa en Josep de l’etapa franquista és els dos primers terços bons: va poder anar a estudiar a una escola de pagament (tot i que no ho recorda exactament sembla que es pagava un mínim d’unes cinquanta pessetes cada mes), entre altres. En aquest moment participa en una entitat relacionada amb els acolliments de nens, ja que és pare acollidor.  

La família Johera, tot i que eren de religió catòlica, no eren massa practicants. Al mas no hi havia imatges religioses, ni es resava el rosari, entre altres. En Josep té un cosí germà (Benet Galí Johera) que és capellà i és rector de l’església de Sant Narcís a Girona. El propietari mai els va obligar en qüestions religioses. La relació amb la parròquia va ser variable depenent de temporades, va ser bona quan hi havia mossèn Isidre. Abans es passava pels masos el salt pas; un dels pagesos més religiosos portava el rector amb la tartana. El capellà de Torroella de Montgrí s’ocupava dels masos fins el Mas Llimoners, més enllà ja corresponien al capellà de l’Estartit. Segons li van explicar a en Josep, un any que havia plogut molt, quan van haver passat el salt pas al Mas Llimoners, van passar per un camí particular que anava al Mas de les Palmeres, el camí estava molt malament i la tartana es va enfonsar. El conductor de la tartana intentava fer tirar l’animal, però no se’n sortia. El capellà li va preguntar com ho havien de fer per sortir i el conductor li va dir “si vostè es tapa les orelles, d’aquí en sortirem, però si no se les tapa, no”. El capellà es va tapar les orelles i el conductor “mecàgoen” i garrotades i al final en van sortir.  

En Josep Johera es va casar a Santa Caterina (també s’hi havia casat el seu pare). Hi va pujar tot el convit a peu pel coll de la Creu, la núvia també tot i que portava cua i el seu oncle Mingo amb barret de palla, ja que no hi havia l’obligació en quan a la vestimenta.  

Els entreteniments d’en Josep han variat amb el temps. Quan era petit eren li agradava anar a pescar al Rec Vell (carpes, anguiles, “mirallets”, tenques, entre altres), a parar ballestes per agafar ocells (tords, entre altres). En Josep Johera, juntament amb en Josep Ribot, han pescat llises al Rec Vell amb un cove, a l’altura de la Galera. Un cop es va casar es va treure el carnet de patró de vaixells, es va comprar un barca petita i se n’anava a pescar a les Medes amb canya. Però, com que ningú de la família li va agradar la barca, se la va vendre i va seguir l’afició del seu fill que era anar en cavall. Van arribar a tenir dos cavalls al mas. Mai li havia agradat massa jugar a futbol, quan ho feia normalment feia de porter. Tampoc havia anat mai a cacera. Si que li agradava anar a buscar espàrrecs i bolets, ara ja no hi va ja que una vegada va agafar una urticària al bosc. Els viatges que ha realitzat sempre els ha fet amb el seu cotxe i així ha recorregut tota Espanya.  

Les festes que celebraven al mas eren la festa major de Torroella de Montgrí, que era la més important, i també la festa dels masos. En aquesta darrera recorda que s’anava el matí a missa a Santa Maria, es tocaven un parell o tres de sardanes i llavors es tornava al mas amb els convidats. A la tarda es tornava a Santa Maria on es tocaven més sardanes i hi havia ball. Els convidats de la festa dels masos eren menys que els de la festa de Torroella. També els hi agradava molt anar a la fira de Torroella.  

També anaven a vegades a fer berenades a la Font dels Capellans o al Cau de la Figuera. A l’estiu quan es podia anar a banyar, la festa de tots els diumenges, era agafar el carro per anar a mar, a una zona propera a Ter Vell, i s’hi quedaven a berenar.

 La llengua oral d’en Josep és el català i l’escrita és el castellà. En Josep no ha estudiat mai la llengua catalana, la sap de llegir-la i d’escoltar-la. Amb els pares, els fills, el propietari, entre altres, sempre parlava català. No sap cap altra idioma a part del català i el castellà.   

El pare d’en Josep llegia el diari “La Vanguardia” cada dilluns, que la comprava quan anava a mercat. Molts anys el seu germà va comprar la revista “Diez Minutos”. Per contra, a en Josep mai li ha agradat massa llegir.  

La relació amb el Mas Llimoners “Can Miquel Bayó” era amigable, però no com amb la Torre Bagura i el Mas de les Eures; s’hi relacionaven poc.

Al Mas Xifrers “Can sequetat” eren una família que eren especials. Quan encara el pare “sequetat” era viu varen fer una habitació pel bany en una zona on abans hi havia quadres. Al cap d’un any de ser fet, el paleta els va preguntar si el bany els anava bé i en Pepito Caritg li va contestar que anava molt bé, que no havia trobat cap altre lloc de la casa on es conservessin tant bé les patates com a dins la banyera. A en Josep Caritg, el pare, li deien en “Pepito sequetat” perquè sempre deia “quina sequetat que ens ha de matar”. Una anècdota d’un dels seus fills, concretament el més petit que es deia Joan, quan va comprar un tractor (un Massey-Ferguson) i no se’n sortia de fer-lo funcionar, va anar a trobar en Josep Johera perquè li ensenyes a portar-lo: en Josep el va fer pujar a dalt del tractor i va veure que la primera cosa que feia era apretar l’embrague fent caure l’hidràulic a terra, llavors treia el peu de l’embrague, posava la marxa i sortia disparat endavant. A vegades apretava l’embrague i posava la marxa i quan havia fet quaranta metres encara no llaurava ja que no havia posat les arades al terra o arribava a cap i s’havia oblidat de girar les arades i estava llaurant a mà contraria, entre altres. Al seu noi gran que es dia Josep, li deien en “Pepito quina hora és”; sempre que passava, la primera pregunta que feia era “noi, que  saps quina hora és?”, se li deia l’hora i ell contestava “sí, deu ser cap a aquesta hora”; passava un quart i el tornaves a trobar i tornava a fer la mateixa pregunta.