Teatre
Música
Apte per a biblioteques
Públic familiar
La bossa nova com no s’ha explicat mai. En aquest concert-relat, tres músics/actors fan tots els papers de l’auca per tal d’explicar-nos una història meravellosa: el naixement de la bossa nova. Des de la samba primigènia aportada pels esclaus africans arribats al Brasil fins a l’establiment del gènere musical popular més elegant i sofisticat del segle XX, es ressegueixen les evolucions i barreges culturals que culminen en la màgia de João Gilberto, les composicions de Tom Jobim i la poesia de Vinícius de Moraes. Un gat que salta per la finestra, un gos dins una ampolla de whisky, un poeta dins una banyera, un guitarrista en pijama tancat al lavabo, un músic que observa els malucs de les noies que van a rentar la roba al riu..., són elements d’un xou minuciosament fidel als fets reals. «1'59" que van canviar el món» fa referència al títol d’un dels capítols de l’obra de Ruy Castro, el gran cronista de la bossa nova i una de les diverses fonts documentals en què s’inspira l’espectacle.
Evandro Correa diu que va néixer i créixer a Florianópolis, però no n’estem segurs, perquè té molta tendència a inventar-se paraules... Això sí, brasiler sembla que ho és: parla amb un accent estrany i sempre porta una capsa de mistos a la butxaca. S’ha posat una corda més a la guitarra per aprofitar millor els set dits que té a la mà dreta. La música que fem és la banda sonora de la seva infància. Xavi Molina té una trajectòria infinita en el camp de la música en totes les vessants possibles. Va estudiar a casa (ja de petit) i des d’aleshores no ha parat de tocar, compondre, dirigir i ensenyar. Darrerament se’l veu molt en projectes que fusionen música i teatre com Els colors de Duke Ellington, Noucents (de Cascai Teatre), Concerts per als més menuts, Vives!, Trencadís, amb Neus Mar, i La Flama. Lluís Subiranas és traginer de mobles antics i repartidor de cultura des de fa una colla d’anys. Ara també passeja el contrabaix amb el quintet de Jordi Molina i la verra amb la Cobla La Flama. Amb tant de pèl no veu ni les partitures, però un armari de fusta sempre fa bonic dalt l’escenari.
