Un monòleg tragicòmic, intens i emotiu.

Amb el rerefons de la postguerra, aquest monòleg se centra en el personatge de la Mercè, una dona jove, innocent i ingènua que viu en un mas de la zona del Montseny i que se’n va a fer de minyona a Barcelona en una casa de l’alta burgesia barcelonina afavorida pel franquisme. Representa així moltes altres dones a qui va tocar viure aquest període de la història. La Mercè accepta tot allò que la vida i la mestressa de la casa li imposen. Arriba a acceptar, fins i tot, que li canviïn el nom pel de Merceditas. Com moltes dones de l’època, assumeix el seu destí per tirar endavant i accepta els convencionalismes d’una època que deixava la dona en un segon pla; dones anònimes que no segueixen cap corrent ideològic o, almenys, no ho manifesten. El seu paper no és més que la supervivència. Aquestes dones es veuen abocades a ser bones cristianes perquè els seus fills siguin bons ciutadans i Espanya s’enorgulleixi d’ells!

D’altra banda, s’explora un moviment poc conegut de l’època per la benvolguda falta d’informació per part de les autoritats del moment: Agrupació Guerrillera de Catalunya, grups provinents d’exmaquis, anarquistes i comunistes que duen a terme diferents accions, com la col·locació de diversos artefactes explosius en dependències oficials, vies fèrries..., i també assalts en alguns comerços.

L’obra intenta ser una crònica fidel i de costums de la Barcelona de la postguerra.

Fent servir un recurs narratiu en què es barregen passat, present i futur, l’espectador pot conèixer profundament la protagonista i els personatges que l’envolten. S’utilitza un estil narratiu molt simple i planer, adequat a la ingenuïtat de la protagonista. Malgrat el final dramàtic de l’obra, s’utilitza el contrapunt d’un personatge còmic adient amb el caràcter de la Mercè.