Dins del cicle “Diàlegs: pintura, musica i patrimoni” i en el marc de la Schubertíada 2022 de Vilabertran. “Parar taula” recull en dos espais del monestir de Vilabertran les artistes Tura Sanglas i Isabel Banal. Parar taula és un gest antic i comú. Si es para és per la promesa de disposar i compartir l’aliment. Parar taula és agrair, celebrar, vestir allò més rudimentari i bàsic, també forjar tradicions, silencis. La taula d’El cavall de Torí o les taules de les pel·lícules de Kaurismaki estan nues, subratllen la pobresa -material, emocional— del moment, hi falta alguna cosa. Parar taula és aquell instant de pausa que fa de pont entre dues accions, entre dos moments del dia, entre les absències i les presències. És fer-se meritori del guany d’un dia més, disposar de les eines bàsiques que ens asseguraran la supervivència del cos i del cor. Ocupar la taula és fer-se present, fer el recompte dels que encara hi són i que importen. A les artistes Isabel Banal i Tura Sanglas, les separen quasi trenta anys de trajectòria i un context ben divers. Però ambdues sensibilitats i pràctiques artístiques —delicades i punyents— conflueixen en una sèrie d’elements. Aquests components transformen el cos pensant i sentint en un lloc ple d’ancoratges, de símbols i formes reincidents. Les artistes predisposen els ingredients, paren taula, fan variacions sobre els mateixos gestos, el perímetre es fa profund i l’objecte esdevé un món. Totes dues, des d’una senzillesa atàvica, refan les taules esdevingudes tàlems o llocs d’acció, maniobren amb les pedres, amb el sabó, amb el pa —de plata, de blat—, transfiguren el cos —propi i aliè—, ressegueixen rastres —quotidians, bíblics, tradicionals, històrics—, treballen en dimensions menudes temes descomunals, poetitzen els símbols femenins i donen protagonisme a allò que, aparentment, sembla ornamental en el pessebre de la vida. N’és comissària Íngrid Guardiola. Els visitants de la mostra hauran de respectar estrictament les mesures sanitàries anticovid vigents.
