Josep Coll no menysté cap element propi de l’escultura:, en les seves obres hi trobem la conjugació dels materials, la concepció visual, la integració del treball en la seva ubicació i també el treball plàstic de la mà del disseny conceptual de la idea. No obstant això, la contemplació se’ns fa orgànica com si les escultures haguessin emergit en el propi paisatge de forma natural, sense esforç manual ni intel·lectual. L’obra de Coll, que viu i treballa a Llabià, és d’una factura curosa que segueix un procés intuïtiu on s’equilibren l’experimentació amb els materials diversos i la sensibilitat estètica, que fa possible resultats estilitzats i gairebé simbiòtics respecte de l’entorn on habitualment s’encabeixen. L’escultor treballa amb elements de rebuig o sobrers, que reconverteix en peces plenes d’expressivitat i de dinamisme; la integració dels materials és tan reeixida que l’observador quasi oblida valorar la idea d’unir objectes tan diversos, materials de textures i superfícies tan diferents en qualitats i característiques. És, senzillament, com si fos la seva conjunció natural, mentre que de fet es tracta del resultat d’un procés que radia creativitat. Un procés, això sí, l’execució del qual és fruit del que anomenem ofici: el coneixement profund de la matèria i de les tècniques per treballar-la i modelar-la a voluntat. L’art bé es podria definir com un equilibri harmònic entre aquests factors (Alexandre Roa Casellas, crític d’art).
